Avui,
com aquells films que comencen tot recordant un fet passat, la
litúrgia fa memòria d'un gest que pertany al Dijous
Sant: Jesús renta els peus als seus deixebles (cf. Jn
13,12). Així, aquest gest —llegit des de la perspectiva
de la Pasqua— recobra una vigència perenne. Fixem-nos,
tan sols, en tres idees.
En
primer lloc, la centralitat de la persona. En la nostra
societat sembla que fer sigui el termòmetre de la vàlua
d'una persona. Dins d'aquesta dinàmica és fàcil
que les persones siguin tractades com a instruments; fàcilment
ens utilitzem els uns als altres. Avui, l'Evangeli ens urgeix a
transformar aquesta dinàmica en una dinàmica de
servei: l'altre mai és un pur instrument. Es tractaria de
viure una espiritualitat de comunió, on l'altre —amb
expressió de Joan Pau II— esdevé “algú
que em pertany” i un “do per a mi”, a qui cal
“donar espai”. Feliçment ho ha copsat la nostra
llengua amb l'expressió: “estar pels altres”.
Estem pels altres? Els escoltem quan ens parlen?
En la societat de la
imatge i de la comunicació, això no és un
missatge a transmetre, sinó una tasca a complir, a
viure cada dia: «Feliços de vosaltres si ho poseu en
pràctica!» (Jn 13,17). Potser per això, el
Mestre no es limita a una explicació: imprimeix el gest de
servei en la memòria d'aquells deixebles, passant
immediatament a la memòria de l'Església; una memòria
cridada constantment a esdevenir altra vegada gest: en la vida de
tantes famílies, de tantes persones.
Finalment,
un toc d'alerta: «El qui compartia el meu pa, m'ha traït
el primer» (Jn 13,18). En l'Eucaristia, Jesús
ressuscitat es fa servidor nostre, ens renta els peus. Però no
n'hi ha prou amb la presència física. Cal aprendre en
l'Eucaristia i treure'n forces per a fer realitat que «havent
rebut el do de l'amor, morim al pecat i visquem per a Déu»
(Sant Fulgenci de Ruspe).
