Avui,
en les paraules de Jesús podem veure la contraposició i
la complementarietat que hi ha entre l'Antic i el Nou Testament:
l'Antic Testament era figura del Nou i en el Nou arriben a plenitud
les promeses fetes per Déu als pares en l'Antic. Així,
el mannà que menjaren els israelites al desert no era
l'autèntic pa del cel, sinó figura del pa veritable que
Déu, el nostre Pare, ens ha donat en la persona de Jesucrist,
a qui ha enviat com a Salvador del món. Moisès demanà
a Déu, a favor dels israelites, un aliment material;
Jesucrist, en canvi, s'ha donat Ell mateix com aliment diví
que atorga la vida.
«Quin
senyal prodigiós realitzes, perquè el vegem i et
creguem? Què pots fer?» (Jn 6,30), demanen
incrèduls i impertinents els jueus. ¿Els ha semblat poc
el senyal de la multiplicació dels pans i els peixos obrada
per Jesús el dia anterior? ¿Per què ahir volien
proclamar rei Jesús i avui ja no el volen creure? ¡Què
n'és d'inconstant, tan sovint, el cor humà! Diu sant
Bernat de Claravall: «Els impius van voltant, perquè
naturalment volen satisfer llur apetit, però menyspreen amb
niciesa la manera d'aconseguir la finalitat». I així
passava amb els jueus: immergits en una visió materialista,
volien algú que els alimentés i els solucionés
tots els problemes, però no volien creure; heus ací tot
el que els interessava de Jesús. ¿No és aquesta
la perspectiva del qui desitja una religió còmoda, feta
a la seva mida i sense compromís?
«Senyor,
dóna'ns sempre pa d'aquest» (Jn 6,34): que
aquestes paraules, pronunciades pels jueus des de la seva manera
materialista de veure les coses, siguin dites per mi amb la
sinceritat que em dóna la fe; que expressin veritablement un
desig d'alimentar-me amb Jesucrist i de viure unit a Ell per sempre.
